Diego Franco Cazorla, dignitat àcrata contra el franquisme i per l’anarquia.
Diego Franco Cazorla va néixer a Barcelona el 14 d’abril de 1920 i va morir afusellat a Donosti el 21 d’abril de 1947. Més conegut pel seu pseudònim, Amador Franco, també respondrà al de Franquito.
La família, era el tercer de cinc germans –tres nens i dues nenes- vivia humilment a la Torrassa i Diego, com tants d’altres, només va anar als estudis primaris.
El 1932, essent ja aprenent de torner de fusteria, assistirà a les classes nocturnes de l’Escola Racionalista dels Ocaña, a L’Hospitalet, de la qual en formava part Severino Campos. D’aquí en traurà, a més, un accentuat gust per la lectura que li donarà una molt àmplia cultura general.
Als tretze anys, el 1933, s’afilia a les Joventuts Llibertàries de la Torrassa i pren part a les tertúlies dels militants anarquistes d’Hostafrancs. I ja el 1934 participa en un acte dels rajolers de la Torrassa, el seu primer míting com orador.
Hector, en “Remembranza”, a Ruta del 30 de juny de 1947, arran de l’execució d’Amador Franco i Antonio López, recorda que Amador, amb dos companys, anava assíduament a una impremta-editorial a Hostafrancs. Allà, feliços d’estar envoltats de llibres i de les màquines que els imprimien, es discutia de les idees anarquistes.
La darrera vegada que Hector va veure Franco va ser a Sète, l’abril de 1939. Sortia d’un hospital de convalescents i els va orientar per evitar el camp de concentració. Les seves darreres paraules van ser: “Me’n vaig a Gurs. Allà hi ha un camp de concentració de bascos. He pogut passar com a tal i espero poder anar allà i quedar-me, amb la finalitat de veure que es pot anar fent en relació a Espanya”. I a l’optimisme d’Hector en tornar al país, els hi va dir: “Estimat P. Cal gent que demà hauria de servir-nos per a una altra cosa que no sigui disparar trets. Per aquesta tasca ja servim els homes de vint anys. Tot i sentir el vostre allunyament, heu de sortir aviat cap a d’altres latituds on la vostra vida sigui garantida i no pugui constituir la pèrdua dels vostres consells i les vostres sanes orientacions. Ja us ho heu guanyat. Ara a salvar-se i a deixar que la nostra generació, valerosa i forta, faci la resta”. I diu Hector que es van abraçar i culmina parlant de la fortalesa espiritual i de la intel·ligent visió d’Espanya d’Amador.
Des de 1935, durant el Bienni Negre, formà part, amb Vicente Rodríguez García (Viroga), Ramón Monterde, tots dos alumnes de l’Escola Industrial, i altres, de la llibertària Federació Estudiantil de Consciències Lliures, de la qual sorgí la iniciativa de crear una Universitat Popular l’any següent. Durant les primeres jornades revolucionàries del 1936 van requisar un seminari prop de la Universitat de Barcelona amb aquesta finalitat, però el projecte no va continuar. Tot i així, la pròpia web del seminari conciliar diu que va hostatjar la Universitat Popular de les Joventuts Llibertàries.
Amador era el prototipus del jove precoç, assimilava tot el que llegia i tenia una gran facilitat de paraula. A aquesta edat cridava l’atenció pel seu caràcter concentrat, serietat i aplom amb el que s’expressava. Tenia l’aspecte d’un xaval malaltís de rostre sempre pàl·lid. Però en avançar la pubertat la seva natura va canviar radicalment. Sense ser fort ni gaudir d’una salut curulla es va desenvolupar prou i el seu caràcter, hermètic i tristot, es va tornar alegre i expansiu.
Participà activament en les lluites de carrer per sufocar l’aixecament feixista de juliol de 1936, especialment en l’assalt de la caserna de Pedralbes.
Després marxà al front d’Aragó com a milicià de la Columna Roja i Negra, on exercí tasques propagandístiques. Després de lluitar al front d’Osca (Carrascal, Montearagón, Siétamo, etc.), participà en l’organització de les col·lectivitzacions aragoneses. En aquesta època destacà com a orador (els col·lectivistes es disputaven la seva presència i paraules) i col·laborà en Acracia (Lleida, 1936-37, dirigit per Manuel Magro Merodio), Frente y Retaguardia (Publicació de la Columna. Barbastro. Editor, com a mínim onze números, de juliol del 1937 a febrer de 1938), Boletín Ateneo de Sants (Barcelona), Esfuerzo (Barcelona) i Ruta (Barcelona). Unit al grup de les Joventuts Llibertàries contràries al col·laboracionisme governamental, ingressà, amb Josep Peirats Valls, en el grup Los Irreductibles, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 14 de febrer de 1937, representant les Joventut Llibertàries del Front d’Aragó, parlà, amb Fidel Miró, Alfredo Martínez Hungría (que va dirigir el míting i que seria assassinat el 7 de maig del mateix any), José Grunfeld i altres, en el grandiós míting del Front de la Joventut (FJR) celebrat a la barcelonina plaça de Catalunya.
El maig de 1937 assistí al Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà a Barcelona. En aquest 1937 va fer mítings, amb Ramón Liarte, Santana Calero i altres, a Barcelona, i ocupà la Secretaria de Cultura i Propaganda del Comitè Regional de Catalunya i Balears de la FIJL. També aquest any publicà, amb altres, el fullet Voces juveniles (editat a Barcelona). Interpretació àcrata de la nostra revolució.
A començaments de 1938, amb Josep Peirats, assistí com a delegat del Comitè Regional al Congrés Peninsular de la FIJL celebrat al Teatre de la Metal·lúrgica de València, on defensà l’anticol·laboracionisme, com havia fet sempre.
El 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, fent-se passar per basc, va anar voluntàriament al camp de concentració de Gurs per preparar, amb companys èuscars, la lluita clandestina a la Península (va estar a més d’un camp, dels quals s’escapava quan convenia).
Al llibre de Vincent Parelló, Des refugiés espagnols de la Guerre Civile surt a l’annex 10, una llista de persones que estaven, el 25 de maig de 1939 al “refugi” de Pézenas, com natural de Donosti:
123 Diego Franco Cazorla, Saint-Sébastien, 1920. Célibateur. Tourneur (bois)
Durant la II Guerra Mundial va fer costat grups de la Resistència francesa i assistí a diverses Plenàries del Sub-Comité Nacional a la zona ocupada, una espècie d’àgil enllaç. En acabar el conflicte ajudà a la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), sempre reivindicant les posicions anticol·laboracionistes. En aquests anys es guanyà la vida com pogué (pagès, fuster, oficinista, infermer, etc.).
D’aquesta època, explica Enrique Pujol, al CeNiT de 17 de desembre de 1991, com va conèixer Amador Franco. Pujol, exiliat, estava al Servei de Treball Obligatori a la base de submarins de Lorent, a França. Per una ferida arran un bombardeig britànic li ingressen a la infermeria de Campo Franco. Allà es “reconeixen” com a companys amb un infermer d’uns 25 anys, que ajudava als hospitalitzats i feia reclamacions per ells tant en alemany com en francès, Amador Franco.
Va ser una gran ajuda per Pujol. L’havia d’acompanyar fora de l’hospital per juntar-se amb la seva companya, però un dia abans va haver la visita d’un jerarca nazi, que Amador no va saludar. El comandant del camp el va amenaçar a treballar a pic i pala o a netejar les barraques, i davant la ferma reacció de Franco, que afirmava que havia acomplit els seus deures professionals, que cap altre cosa l’atenyia i que no acceptava el càstig, el va tancar vuit dies a pa i aigua i a les fosques… i es va fugar.
El 22 de març de 1944 assistí al clandestí Ple de Muret i l’octubre d’aquell any al Congrés de Tolosa de Llenguadoc, a més del I Congrés de l’MLE celebrat a París el maig de 1945, sempre anticol·laboracionista. En aquest últim any, va fer mítings a Sant-Etiève (sic, un error a la documentació) i a Carcassona i publicà a París un recull de la seva obra poètica sota el títol Consejas y poesías (citada en una Histoire de la litterature espagonole).
En textos de Víctor Garcia, s’exposa que Amador, Raul i d’altres són la mostra que s’ha acabat la impunitat. Recull que Peirats diu: “Des de 1939 funcionaven a Espanya els piquets d’execució en mig d’un ambient de fatalisme. Polícies i botxins actuaven impunement (…) a partir de 1945 ja no s’assassina impunement. Amador Franco i Antonio López es defensen a trets abans de caure presoners (…)
Sabem, a través de Raúl Carballeira, que amb la idea que al Franquisme se l’havia de combatre a l’interior, diversos joves en diversos llocs de França van iniciar els grups anarquistes per dur-lo a terme.
Marco Novarino, a Spagna Indomita, parlant de les relacions de l’anarquisme espanyol i italià després de la guerra, diu que a tota reunió, oficial o no, de la FAI entre 1945 i 1955 es va abordar la qüestió de la solidaritat amb Espanya. I que en algunes d’aquestes reunions van participar militants espanyols, de pas per itàlia o enviats expressament de l’exili, com Germinal Gracia i Diego Franco Cazorla a les convencions de les joventuts anarquistes i nacional de la FAI, a Faenza del 20 al 22 de juliol de 1946, en representació de la Internacional Juvenil Anarquista i de l FIJL respectivament. Amador Franco, en acabar, va anar a Barcelona, on va ser arrestat. Òbviament, aquí ha d’haver algun tipus d’error, doncs les dates coincideixen amb l’arrest.
Diu Felip Álaiz que, entre les poesies, hi havia la de “Puente viejo” i que “No poetiza el autor al puente, sino que el puente poetiza a Amador metiéndosele por los ojos. Poesía de traza romántica, con ese deje de intimidad propio del soliloquio que rehuye el dialogo con los hombres, pero no con el Puente”.
Ben aviat s’integrà en grups d’acció antifranquistes en l’interior de la Península i creuà repetidament la frontera pirinenca en missions orgàniques i de propaganda. En 1946 creuà els Pirineus amb Raúl Carballeira Lacunza amb l’encàrrec de rellançar les Joventut Llibertàries en l’interior i d’editar el seu òrgan de premsa clandestí Ruta (al mes de maig porta a França exemplars de la primera edició, que surt amb el número 9 i datada el 9 de juny).
Sobre la publicació clandestina de Ruta, Antonia Fontanillas escriu com va ser una tasca comunitària, amb Amador Franco dins del context: “… en l’origen de la publicació de Ruta hi havia tres companys: Manuel Fernàndez, Miguel Jiménez i Juan Serna, que sortia de la presó de Barcelona, on l’havien portat les seves activitats com a secretari del Comité Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. En els primers mesos de 1946 aquests i altres companys van decidir enviar un delegat al II Congrés de la FIJL en l’exili, que havia de tenir lloc el març a Toulouse. I fou Manuel Fernàndez qui va partir cap a França. A la seva tornada ja havien arribat de França els companys Raul Carballeira i Diego Franco Cazorla i Ruta ja s’estava preparant: Miguel Jiménez, Fernàndez i la parella que s’havia d’ocupar de la impressió, Pura López i Francisco López Ibáñez.
Miguel, per tant, anava a aportar els recursos necessaris per a posar en marxa el diari. Ja havia comprat els tipus i una màquina Boston, que tenia guardats a casa, prop del carrer Espronceda, al districte de Sant Martí. Després va trobar un local al barri del Carmel, una planta baixa d’una casa nova, el primer pis de la qual estava desocupat, pertanyent a la Caixa d’Estalvis (carrer Mare de déu dels Remeis). És on es va imprimir el primer número de Ruta i on va estar la imprempta fins la caiguda del 2 de desembre de 1946.
El primer número va ser el 9 (15 de juny de 1946) i segons les explicacions de Jiménez i de Manuel, va ser per a desorientar la policia fent creure que ja havien sortit d’altres números. (…)
Dado que Amador Franco, a su regreso a Francia, y Fernández y Raúl, en su viaje a Andalucía a finales de mayo o principios de junio, llevaron consigo el primer número de Ruta, esto confirma que salió mucho antes de la fecha impresa en el membrete. (…) Amador Franco també va col·laborar amb el primer número, i crec que li puc atribuir els dos articles més lírics: “A Ti, Joven” i “Resurgir””.
Diu la Frederica Montseny que la darrera vegada que va veure Amador Franco va ser a Toulouse, Place du Capitole, sortint de la biblioteca, on li agradava passar els seus escadussers moments d’oci. Portava: “la gavardina, el seu ble rebel sobre el front, les seves ulleres de carei, l’aire d’estudiant, somrient amb la seva boca insadollable, eterna joventut”.
El juliol de 1946, en una nova missió, va ser detingut per la Guàrdia Civil amb Antonio López Montes (de l’Alt Aragó, 31 anys, ex combatent de la 127 BM, 28 Divisió) a l’estació d’Irun quan intentava passar clandestinament a la Península; portaven gran quantitat de propaganda, un aparell transmissor -receptor TSH i 30.000 pessetes.
Segons el testimoni d’Antoni Tèllez, Diego, a la seva arribada a Saint Jean de Luz, a casa del company Antonio Ariza, es creuà amb ell, que acabava de tornar d’Espanya, i que li va intentar convèncer que no intentés anar a Donosti a bord de “El Topo” carregat com anava (un enorme fardo de premsa de l’exili, un voluminós emissor-receptor i, a més dels vestits, una pistola i una cartutxera més 15.000 francs enviats pel Comité Nacional del MLE a França i es veu que un llistat en clau –clave victòria- que va ocasionar diverses caigudes, a més d’altres coses) perquè al tren-tramvia hi anaven essencialment bidons de llet i obrers sense equipatge (el guia, Chiqui, li digué el mateix). Res a fer, i inclús, Amador Franco li va dir a Tèllez: “És molt fàcil de viatjar a Espanya com tu, amb les mans buides”.
El tren “El Topo” s’anomenava així pels nombrosos túnels del seu trajecte, els 22’5 Km que separen Hendaia de Donosti. Amador Franco se les va tenir amb un duaner i, en lloc de fer-se passar per contrabandista i subornar-lo, va treure una pistola i va intentar estabornir-lo, sense èxit. Franco i López van intentar fugir però van ser capturats prop del camp de futbol després d’un tiroteig. El guia va romandre immovil, assegut al tren, i va comunicar la mala notícia.
Després de ser torturats durant mesos a la caserna d’Ondarreta, van ser jutjats en consell de guerra a la caserna de Loiola de Sant Sebastià i condemnats a mort.
En desembre 1946, Raúl Carballeira, un altre destacat militant, es va fer passar per cosí d’Amador i el va poder visitar a Ondarreta. A la seva tornada a França va explicar les circumstàncies de la detenció i les tortures a les que havien estat sotmesos, com que havien estat suspesos pels peus un dia sencer o que els van aixecar diverses vegades pels genitals. Ell mateix, en un article publicat a Umanità Nova, el núm 18, de 1947, va fer una crida a “tots els treballadors i homes que estimen la justícia social” a lluitar per a detenir l’execució d’Amador Franco desitjada per “la insadollable set de sang de la bèstia feixista”, un règim que governava “sota el signe del sabre i l’aspersori i mercès a la solidaritat internacional de l’aristocracia de l’or i la traïció dels partits autodenominats democràtics i antifeixistes.”
Ambdós havien de ser executats oficialment el 30 d’abril, però durant la nit del 21 al 22 d’abril (tot i que també es parla que va ser trets de la presó d’Ondarreta a les 5:30 del matí per la policia armada i que, mitja hora després, el capità mèdic militar Pascual Puente Careaga certificava la seva mort en el camp de tir de Bidebieta) van ser portats amb camió a un camp obert de Pasaia (Guipúscoa, País Basc) i afusellats per un escamot de falangistes.
El Diario Vasco de 23 d’abril de 1947 reproduïa un teletip de l’agència franquista CIFRA en el que s’anunciaba l’afusellament de “dos atracadores que opusieron resistencia a la fuerza pública con bombas de mano”.
Companys de Pasaia van recollir les ulleres d’Amador del lloc de l’afusellament i les van fer arribar a la família. Reproduim aquí la narració de Juan Giménez Arenas al llibre De la Unión a Banat, per la seva proximitat:
“Sería por el mes de julio del 45, cuando un día se presenta en mi casa Amador Franco, mi primo. Venía de parís. Tenía que trevistarse con Pepín Pérez, pues los dos se habían comprometido con Laureano cerrada pasar a España clandestinamente para dar un impulso a la Organizacióncontactando con algunos grupos del exilio que ya actuaban en Barcelona y Madrid. Entre otros, habían pasado ya Ia frontera Zubizarreta y Dot, los dos del grupo Nervio, de la FAI. Le comenté a Franquito si había sopesado bien el problema, teniendo en cuenta, más que nada, que en su corta vida fue poeta. A pesar de encontrarme Iigado a Elisa y tener a mi hijo lván, le propuse que yo ocuparia su plaza por tener algo más de experiencia en la acción crandestina. No quiso ni siquiera escucharme. Tenía una pistora mediana y algunas balas en una caja. EIisa le hizo un cinturón para colocarlas. Además de Pepín y Antonio López, el guía, enlontraría también a Carballeira. Al marchar me dijo: “Volveré pronto. Cuida a Iván, que lo hago mi ahijado”. Nos dejó unos fråncos de Ia venta de varios ejemplares del folleto Consejos y poesía, escrito por él. Además me dejó una maleta llena de cartas, fotos y cuartillas escritas, di ciéndome: “Cuida mi tesoro”.
[…]
Franquito y López ya habían vuelto a Toulouse y decidieron marchar para cruzar de nuevo Ia frontera. López se adelantó y Franquito le seguía a pocos pasos, con un paquete que contenia una radio emisora-receptora y alguna propaganda. Sè paró Franquito un momento para cambiar el paquete dé mano, y en ese momento se le acercó un policía y le pidió la documentación. Entraron en una oficina y López esperaba presto para intervenir. Poco después vio salir a Franquito con el policía dirigiéndose hacia un túnel que los conducía fuera de Ia estación. López los siguió. Unos pasos más adelante ve que Franquito saca la pistora y le da un golpe en la cabeza al policía, que cae al suelo. López y Franquito salíeron corriendo como galgos hasta un campo de fútbol. El policía dio la alerta y cercaron el campo, donde fueron detenidos después de gastar las balas. Fueron conducidos a la cárcel de Ondorreta, donde los martirizaron colgándolos del techo por los pies.
Raúl Iogró entrevistarse con Amador, se hizo pasar por un familiar con documentación falsa. A Raúl Ie buscaba la policía por todo España. En Francia se hizo una campaña de carácter internacional para salvar a Amador y a López. El cura de la cárcel escribió una carta a la madre de Franquito donde re decía: “¡Van a matar a Cristo! Escriba a Franco pidiendo el indulto de la pena muerte. Quién sabe si el apellido Franco puede ayudar en algo, además, la juventud de su hijo tarnbién puede influir” Mi “tia” y prima (hermana de Franquito) me afirmaron que habían escrito y que habían recibido una contestación afirmativa sobre el indulto.
Yo no vi la carta, no la tenían cuando fui a visitarlas. EI caso es que en unas líneas que creo escribió F. Montseny, decía que una noche, un grupo de falangistas, después de una juerga, fueron a la cárcel y sacaron a Amador y a López y los metieron en una camioneta, y cerca del cementerio les hicieron bajar e insultándolos les disparaban a los pies. Querían humillarlos antes de matarlos. Los dos murieron dando gritos en pro de la anarquía.
Al día siguiente del asesinato, a primeras horas de la mañana, alguien pasó por donde habían caído los cuerpos y encontró en el suelo Ias gafas de Franquito, que las entregó a no sé quién que, a su vez, las entregó al comité Nacional del Exilio en Toulouse.
Me las entregaron y las guardé muchos años, hasta que tuve ocasión de entregárselas a su hermana. Los falangista.s entregaron los dos cadáveres al reponsable del cementerió y le obligaron a enterrarlos. sé que durante un tiempo las tumbas estuvieron florecidas.”
Van ser els darrers afusellaments del franquisme al Pais Basc dels que en tenim coneixement.
Com sempre, la memòria històrica oficial s’ha d’empènyer. Fins fa molt poc ni tan sols constaven –perquè estaven “fora de data” (El projecte ‘Donostia 1936-1945’, que recopila els noms de les persones represaliades a Donosti, ja ho informa. Dut a terme per Aranzadi, decideix fins a quina data –ara sobrepassada- i posa la “ciència” en el lloc de la necessària resposta política a l’horror feixista) en els llistats de represaliats del País Basc, i és la feina dels companys de Memòria de la CNT d’Euskadi que va posant les coses al seu lloc.
Han estat menystinguts a la Memòria Històrica i no es trobaven els documents del consell de guerra, atès que no es corresponien documentalment amb el País Basc, sinó amb Burgos: Tribunal Militar Territorial 4 | Burgos | Causa 444 de 1946, Caja 225, Orden 10045 | Plaza: Burgos. Consten Diego Franco Cazorla, Antonio López Faulo (sic) i Antonio Oyarzabal Garmendia.
I a partir del retrobat document del Consell de Guerra, un horror de més de 600 folis, podem veure la seva signatura, conèixer el nom del guàrdia d’Irun, Agapito Rodríguez, que la seva adreça a l’Hospitalet era el carrer Llobregat 125 (tot i que hi ha companys que diuen que era al 121), un inventari complet del que portaven i com la barbàrie es converteix en document escrit.
A la fi, com un apèndix per aquell que vulgui endinsar-se més en el món i les idees d’Amador Franco, adjuntem un text sobre converses que Felipe Álaiz havia mantingut amb ell, a la Montpeller ocupada.
Felipe Àlaiz havia mantingut moltes converses amb Amador Franco i, per exemple, li deia, passejant per Montpeller, que la joventut ha de partir de zero, que els consells que se suposa que han de rebre dels veterans no eren el millor que podia passar perquè “els regeneradors a base de recepta pels altres, no fan una altra cosa que mostrar el seu deliri de grandesa i acaben vegetant darrera un tinter, mentre els que han rebut els “consells” acaben a la forca. I a la pregunta de si “havia d’haver senyal o prova que no ofereixi dubte per a contradir els vells des d’un punt de vista actiu?”, Àlaiz respon que si, les obres que no tenen tornada enrere, i li dona l’exemple de l’esport, hi ha qui juga i que mira com es juga, els vells miren com es juga.
I diu que Amador escoltava sense servilitat i inclús amb humor, amb riures per exemple quan Àlaiz continuava amb que els vells no havien de tenir el dret de la consideració dels joves perquè “cualquier persona medianamente raonable que no tiene tras sí más que derrotas, habría de enmudecer en vez de dar consejos”… i acabava dient que no hi ha derrotes definitives ni èxits sense retrocés.
També diu Àlaiz
Hi havia en Amador una vitalitat desbordant, encara que temperada per una certa ironia feta de previsió humanista i de jovial indulgència sense causticitat. Tampoc tenia capacitat de conspirador. No la té cap espanyol. Per refractari que sigui, s’aliena parlant i es delata, com si professés la idea que la millor manera de descobrir a un enemic és exposar-se als seus cops. El que fa realment el conspirador espanyol és descobrir-se a l’ofensiva i provocar-la quan aquesta ofensiva no està encara decidida. D’aquí ve que el nostre conspirador o hagi de veure’s perdut abans de la baralla i arribi sempre tard o avançat en excés. L’espanyol en vena de conspirador és massa impacient. Si el tema subversiu li posseeix amb voluptuositat és molt capaç d’embriagar-se sense beure després de menjar-se dos plàtans, parlar des de les postres del sopar fins a la matinada i caure al final del seu deliri en explicable depressió. Per a llibertar-se d’aquesta depressió, que se li antulla la més indigna covardia, reacciona violentament i en plena embriaguesa es lliura al sacrifici. Ningú li demani previsió ni càlcul de probabilitats.
Ningú li demani lucidesa sobre la reacció de l’adversari. Per a l’activista, l’acte violent és un punt final. No té en compte la represàlia de fons ni la immediata. En la guerra civil espanyola, la zona antifranquista actuava sense guanyar la guerra com si ja la tingués guanyada, la qual cosa va ser la seva ruïna.
Aquestes consideracions estaven en la matemàtica dels nostres diàlegs. Jo em donava suport en Malatesta, que té una intel·ligència sorprenentment clara en la seva activitat desenvolupada en el Congrés Anarquista d’Amsterdam (1907) sempre que no es refereix al moviment obrer, perquè en aquest cas el pensament vacil·la per indulgència més que per falta de convicció.
Malatesta deia, amic Amador, que els nostres plans, projectes i utopies tenen necessitat de ser confirmats per l’experiència i no poden sortir d’una recepta. Afegia que l’experiència pot modificar-los, desenvolupar-los i adaptar-los a les condicions reals, morals i materials d’època i lloc.
I continuava dient que l’important és que els éssers humans perdin els seus instints de mil·lenària esclavitud no contrariats per la raó, que aprenguin a ser lliures. A tal obra llibertadora, i no a l’adhesió a tal o tal altra doctrina, no experimentada, han de dedicar-se especialment els anarquistes.
-Així doncs -comentava Amador- no costa gran cosa comprendre que perd el temps qui tracta de reformar el món sense reformar-se ell, sense llibertar-se ell. I ara que estic fent els meus primers passos d’orador, volgués aparèixer llibertat de farcells, parlar des del fons dels problemes i no des de les seves cantonades, fer-me comprensiu a força de congruència, considerar-me lliure de prejudicis per haver-los rebutjat i fins trepitjat. Voldria anar contra corrent, però amb afecte i no per pretensió de superioritat, pedanteria o vertigen. Encara que el programa em sembla en extrem ambiciós i fins i tot innocent, donada la meva edat i falta d’experiència. Però l’experiència, a última hora, consisteix a saber el que es va fer amb plena convicció molt abans o fa dues hores si és que pot quedar dins, no anés de la convicció, i servint per a un mateix més que per a alliçonar als altres. Estic aprenent a llaurar en Pézenas perquè m’ensenyen els quadrúpedes, que tenen més experiència que jo, la qual cosa vol dir que no hi ha ajuda desegellada (la dels partits). Però fora d’Espanya és un exili de partits. Aquesta és la gran tragèdia, tal vegada l’única de l’emigració.
Els espanyols que no aspirin a reemplaçar a Franco en la governació són els que tenen més dret al fet que se’ls cregui veritables autèntics antifranquistes. Si el socialista X, el republicà Z o l’obrerista V desitgen ardentment la caiguda de Franco, és per a tornar al seu destí i, francament, no es tracta llavors més que d’un problema de situació personal, ni tan sols de partit.
En sentit ben diferent, amb absolut desinterès i completa abnegació cal interpretar l’actitud dels dos joves preocupats, Raúl i Amador. Com uns altres afins seus, no van pensar un segon a cotitzar la seva resolució sinó a dignificar-la. I tot això és molt més important que fer tremolar les esferes amb alaridos d’estadista en l’ostracisme.
I acaba dient: Tot en Raúl i Amador estava en escorç, en formació. Tot menys l’anhel de conèixer-se que sorgeix de la intuïció dinàmica i del complex de bondat precisa. Aquesta voluntat sencera que rep trets criminalment precisos; menys precisos, no obstant això, que la qualitat superior que els atreu i acabarà per vèncer-los.
