25 de juliol de 2024

Nosaltres, L’Hospitalet anarquista. Ginés Alonso, Genís Alonso, moltes lluites vitals.

Ginés Alonso

Va néixer a Múrcia el 1911, en una família conservadora que aviat es va traslladar i es va instal·lar a Barcelona.

D’ofici, era fuster, i es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la CNT com a militant i, com veurem, també va ser actiu en molts d’altres camps dins l’anarquisme, l’anarcosindicalisme, la cultura i, fins i tot, la maçoneria.

En el 1931 fou un dels creadors de l’Ateneu Racionalista de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, important centre de formació i difusió de l’anarquisme on, per exemple, va néixer l’Escola Moderna de la Torrassa, conduïda per la nissaga Ocaña.

Recordem alguns del cofundadors, a més d’en Ginés Alonso: Domingo Canela Schiaffino, Manel Agramunt Maneu, Amadeu Colom, Diego Franco Cazorla (Amador Franco), Àngel Lescarboura Santos, Mateo Santos o Antoni Vives.

Va pertànyer al grup editor de la revista Ágora, juntament amb Àngel Lescarboura i Adolfo Ballano, entre d’altres. La revista es finançava amb cops econòmics –eren altres temps i la cultura escrita era mooooolt important pels treballadors amb consciència- i Alonso va anar a la presó arran que, amb d’altres, fos implicat en l’intent d’atracament, el 12 d’agost de 1933, al Cafè Oro del Rhin, que se saldà amb un mort. Si mireu la premsa de l’època, veureu que les fake news no s’han inventat ara.

També va formar part del grup faísta d’acció i propaganda Afinidad, amb Josep Peirats, Domingo Canela i Pedro Conejero, del qual podem dir que s’oposava a insurreccions armades com la de desembre de 1933 amb l’argument que la revolució semblava impossible sense una preparació prèvia de les masses, posant doncs l’accent a la formació amb majúscules, general, sindical i paramilitar.

A més, entre 1932 i 1936 fou membre, amb Domingo Canela, José M. Barrancos, Ramon Bou Canalda, els germans Conejero Tomás, els germans Conesa, Vicenç Nebot i Josep Peirats Valls, entre d’altres, del grup anarquista Verdad de l’Hospitalet de Llobregat.

El juliol de 1936 s’enfrontà als militars aixecats a Barcelona i durant aquest any entrà a formar part del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries i, representant al Comitè, va participar en nombrosos actes arreu de Catalunya (Puigcerdà, L’Hospitalet, Sant Just Desvern, el barri de Les Corts a Barcelona, Viladecans, etc.)

recorte la humanitat
La Humanitat, 19 d’agost de 1936

Al mateix temps, el seu interès per la cinematografia el va portar a formar part del moviment cultural que es desenvolupà en el camp cinematogràfic, participant, juntament amb Mateo Santos i Joan Puig Elias, a la revista Popular Film, i entre 1936 i 1937 participà en la redacció de la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari al Baix Llobregat, hostil a la participació de la CNT en els governs estatals. Hem trobat, fins i tot, que feia crítica de cinema.

cabecera ideas

Perduda la guerra, s’exilia a L’Avelhanet, a l’Arieja, Occitània, on l’històric militant Pablo Martín (des dels anys 1920 col·laborador de Los Solidarios i fugit a França després de ser donat per mort després de l’expedició antimonàrquica de Vera de Bidasoa… entre moltes d’altres coses) li dona treball en el seu taller de fusteria.

Ginés participà en la resistència francesa contra els nazis i participà en la reconstrucció de la CNT.

Va ser delegat per L’Avelhanet – amb Emilio Asensio, Mariano Llopart, Ignacio Quilez i Jaime Freixas – en el congrés del MLE, de Federacions Locals, a París entre l’1 i el 12 de maig de 1945, en la qual participà en la ponència de Premsa i Propaganda i intervingué en el míting que es realitzà després a Tolosa de Llenguadoc.

Durant un temps fou director del setmanari confederal de l’Exili España Libre, després de Ramon Liarte i Emilio Vivas. A la publicació va col·laborar, per exemple, José Berruezo que, entre 1952 i 1961, publicà quinzenalment les seves “Crónicas del trabajo”.

Arran de la ruptura confederal la tardor de 1945, s’alineà amb el sector reformista (possibilista) favorable a la CNT clandestina de l’Interior, postura que era majoritària a Lavelanet, la qual cosa portà a la formació d’una nova Federació Local de tendència ortodoxa, al voltant de M. Celma i Ignacio Quilez Moreno. El 1954 assistí al Ple de Tolosa d’aquesta tendència.

Fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT a l’Exili des d’agost de 1957 fins al Congrés de Federacions Locals celebrat a Llemotges l’agost de 1961 i que suposà la reunificació de la CNT, el manifest d’unitat confederal de la qual va signar juntament amb Roque Santamaría, aquest en nom del Secretariat Intercontinental.

Durant el secretariat del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exili entrà a una missió clandestina a la Península. El 25 de febrer de 1960 presidí la Comissió de Coordinació de l’Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d’acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i Solidaritat de Treballadors Bascos (STB), amb Pascual Tomás com a secretari i tresorer. I també el 1960 assistí al XVI Congrés (Congrés del Cinquantenari) de l’Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a Estocolm (Suècia).

En 1965 va ser delegat de la Federació Local de L’Avelhanet en el Congrés de Montpeller de la CNT a l’Exili.

Podem trobar escrits seus en Espoir, Faro, Ideas, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera i Espoir (Tolosa), entre d’altres.

Paral·lelament també sabem que Ginés Alonso va ser membre de la Libre Pensée i maçó. Va ser un dels que va reconstruir la maçoneria a l’Estat espanyol després de la Dictadura. Fou membre de la Logia Minerva-Lleialtat de Barcelona i Gran Mestre Adjunt de la Gran Logia Simbòlica Espanyola. Joan Francesc Pont, actual Gran Comanador del Suprem Consell Maçònic explica que, a la seva seu del carrer Vallès tenen una sala de reunions batejada amb el nom de Genís Alonso, sindicalista de la CNT que, quan es reunia amb els seus companys de lògia, sempre vestia esmòquing, assegura Pont.

Hem trobat un comentari de Juan, que no ens dona més dades, que diu que Ginés era germà del seu avi i oncle de sa mare, i que recordava perfectament els germans quan, de tant en tant, Ginés venia a Barcelona a fer “la seva feina”. Que van passar moltes penúries i van oferir la seva vida a la llibertat, com molta gent de l’època. I parla del seu orgull de pertànyer a la família.

Va morir, als 77 anys, el 5 de desembre de 1988, a L’Avelhanet.

-