HOSPITALENCS A LA PRIMERA RESISTÈNCIA AL FRANQUISME. EL GRUP DE JOAQUIM PALLARÉS
En record als que, des del primer moment de la victòria franquista i en mig de la massacre i de la venjança, des de l’anarquisme i l’anarcosindicalisme van començar la lluita i la resistència contra el feixisme.
Just acabada la guerra, la repressió i el terror són extrems, i en un lloc com Hospitalet, que era un nucli anarcosindicalista potent, grups anarquistes es reorganitzen immediatament i comencen accions contra els feixistes i en resposta a la repressió.
El règim respondrà sempre intensificant la repressió. Les operacions de la policia i els interrogatoris eren un fenomen quotidià a les barriades obreres.
Afusellaments al camp de la Bota, amb llistes a la mà, moltes fruit de “delacions”, de la Guàrdia Civil i els falangistes. Afusellats després de simulacres de judici per “auxili a la rebel·lió” (el lleig costum del franquisme de matar els altres pels delictes propis). En el cas d’Hospitalet consten, en els primers moments, 23 persones.
El 6 i el 9 de maig de 1939, a més, consta a l’Hospitalet l’exercici de la Llei de Fugues. 15 persones cauen en ràtzies de l’exèrcit, van ser caçades de nit per les tropes franquistes. Els morts eren de Santa Eulàlia, set, i Collblanc-Torrassa, sis (incloent-hi el petit barri de la Granota, que avui és de la Florida).
El règim vol terroritzar i humiliar així els habitants dels barris tradicionalment llibertaris amb aquests i altres mètodes. A la setmana santa de 1939 mossens acompanyats de policies i falangistes passejaven per la Torrassa, Hospitalet i Sans obligant els transeünts a combregar al mig del carrer o, descriu Domènec Petit, com l’abril de 1939 un militar va clavar un tret al cap a un home gran perquè li va contestar en català quan li va preguntar per una adreça, a la rambla Just Oliveras. L’exèrcit actua com en una zona ocupada i va prendre represàlies sobre la població civil, utilitzant el terror com a arma política. I Franco nomena, com a opció personal, catorze caps de policia per a la zona de Barcelona.
I sembla que aquí comença la nostra narració. A la Torrassa actuava un grup de les Joventuts anarquistes, l’organització del qual havia assumit Joaquim Pallarès Tomàs que executa, el 30 d’abril de 1939 (Pallarès i un altre), l’inspector de policia José León Jiménez, quan s’apropava a ells a verificar la seva identitat al bar Español de la plaça d’Espanya, en el que es considera la primera acció de la guerrilla antifranquista. Jiménez era un d’aquests catorze caps de policia, responsable de la zona d’Hospitalet. Detencions i tortures massives li van seguir, amb penes de mort i presó dictades per un tribunal militar. Fou executat Manuel Campeny i Julia Romero va morir a la presó, arrel els efectes de les tortures.
Hi ha fonts que diuen que Pallarès era massa jove en aquest moment i que no és plausible, però d’altres ho afirmen, com Abel Paz. En tot cas, li atribueixen. I ja es parla de Joventuts Llibertàries.
Després de la mort de Jiménez i diversos cops a les Joventuts Llibertàries, es va intentar la reconstitució dels nuclis armats i l’establiment de noves xarxes. Tasca que assumeix la partida de Pallarès, que la policia no havia aconseguit enxampar.
A través de companys d’Aragó que vivien a Hospitalet, Pallarès va entrar en contacte amb José Urrea, que havia fugit de la presó d’Osca el 1940 en una acció organitzada en col·laboració amb Ponzán, que tenia dos grans amics a la presó: Manuel Lozano (que no ho va aconseguir i va ser executat el 1945 per no plegar-se a assolir un lloc als sindicats feixistes) i Bernabé Argüelles. També van fugir Benito Santi, Vicente Iglesias, Manuel Gracia y Rafael Olalde. Tots van marxar a Barcelona, perquè a la zona eren massa coneguts.
Amb ells, el grup de la Torrassa amplia activitats, a més de convertir-se en un comitè d’enllaç Aragó-Catalunya. Reconstitueix les JJLL de Barcelona el 1942, la primera organització de base duradora del Moviment Llibertari a la regió. El seu Comitè Regional va aconseguir connectar amb els presos de Barcelona, amb els que col·laboraven en la presa de decisions. A més de l’organització i la propaganda, els dos objectius del grup era trobar recursos econòmics pels presos i armar els nous grups que es creaven. Així, es van centrar en els atracaments a bancs i el desarmament d’autoritats.
La detenció
El grup va caure a través de les enormes xarxes de delació pública, de control ciutadà, que havia muntat el franquisme. El pla era fixar-se en persones que “se hacían notar en Barcelona por bien vestir y comer en desproporción con sus ingresos”. Així fou detingut Joaquim Pallarés el 3 de febrer de 1943. Després, la seva rellogada al carrer Progrés 110, Hilaria Fontdevila, 47 anys, de Tabernas (Osca), amb dos fills a França. Poc a poc, la resta: el barcelonés José Serra, el paleta Álvarez, Benito Sauté (aquests dos amb dos pistoles cadascun en el moment de la detenció), Fernando Ruiz, capturado al seu domicilio, i l’altre puntal de la banda, Francisco Atarés, d’Almudévar y veí de Barcelona. Els dies 7 y 8 foren arrestats Pere Tresols Meix, mecànic de 28 anys, casat i domiciliat al carrer Viena (actual Santiago Apòstol), 52 y Juan Aguilar.
Després Vicente Iglesias, 25 anys, d’Ayerbe i veí de Barcelona, y José Urrea, 37 anys, tots dos presos a Osca fins desembre de 1942.
Argüelles fou dels darrers en caure. Finalment, tretze homes i una dona detinguts, només un dels que estaven buscats va poder escapar.
Hi ha coses a dir sobre el tema d’aquesta detenció
Com diu el mateix comissari Eduardo Quintela, de trist record, encarregat del cas:
“Este grupo fue el que más se resistió a sus investigaciones, sin que se haya dado otro caso en que una banda actuara durante ocho meses, con la intensidad que actuó ésta, permaneciendo en el anónimo todos y cada uno de los individuos que la componían”.
De fet, les investigacions portaven estancades des del 1939.
A l’informe, després d’enumerar els delictes del grup, Quintela intenta justificar el llarg temps passat i esmerçat en la detenció. Es defensa dient que eren delinqüents sense vinculacions polítiques i que, com per això el botí dels atracaments no va anar a parar als presos polítics o a organitzacions clandestines “controlados más o menos detalladamente por el firmante”, això va complicar la investigació “excluyendo así todo género de pista que pudiera conducir al descubrimiento del grupo”.
Antoni Téllez proposa una alternativa. Diu que Francisco Álvarez, Fernando Ruiz y Joaquim Pallarès formaven part del CR de la FIJL. I que Sauté i Argüelles serien membres d’un comitè Catalunya-Aragó (hem trobat textos sobre “la banda de Alcañiz”). Téllez culpa de la caiguda del grup a l’infiltrat Eliseo Melis. Sembla provat que Pallarés, el cap del grup, formaba parte de las JJLL, tal i com va declarar Juan Águila, que diu que Pallarés “le mostró un manifiesto de las juventudes libertarias, y le dijo que estaban organizándose clandestinamente”.
Durant alguns dies, els detinguts va ser torturats per la policia. Entre ells estava Joaquim Pallarès però també la seva mare, que era enllaç de l’organització. Quan va veure que pujaven al seu fill d’una cel·la subterrània, li va cridar: “Mor abans de delatar un company”. Després, dos policies carretejaven Pallarès, cap a la cel·la, baldat a cops i, en passar al costat de la mare, li va dir: “El teu fill no és cap tou”.
Consell de guerra
El tribunal militar per al consell de guerra sumaríssim de Pallarès i el seu grup es va formar el 23 (o 24 segons algunes fonts)de març de 1943.
El consell acusa que van començar a actuar el 6 agost del 1942 amb l’assassinat d’un caporal de la Guàrdia Civil al carrer Vallespir. Era fosc quan Pallarès, Álvarez y Atarés van intentar arrabassar l’arma al caporal de la Guàrdia Civil Heliodoro Rodríguez. Es va resistir, l’arma es va disparar i resultà greument ferit, morint tot seguit. També els acusen que, com a mínim en tres ocasions van treure les armes a altres agents (per exemple, el 29 d’octubre), de dotze atracaments (a bancs, i desarmant els vigilants, el 23 d’agost, 29 de setembre i 21 d’octubre i dos robatoris el 5 i 10 de desembre) o d’un tiroteig amb una patrulla de la Guàrdia Civil prop de Molins de Rei. La majoria de les accions a Sans i dues a Collblanc-Torrassa (robatori i pallissa a un drapaire el 17 d’octubre i el robatori de la pistola del sereno al carrer Progrés el 21 d’octubre). Això des de mitjans de 1942 fins a febrer de 1943. El que van poder trobar, perquè l’activitat d’ambdós grups havia començat el 1941 o abans, com hem comentat, i va continuar el 1943.
Condemnats a mort per atracament i assassinat: Joaquim Pallarès, secretari del CR de les JJLL, els membres d’aquestes Francisco Álvarez y Ferran Ruiz; els membres del Comitè d’enllaç amb Aragó Bernabé Argüelles y Benito Sauté; i els militants anarquistes Francisco Atares, José Serra (hi ha un problema amb el segon cognom, hi ha llocs on apareix Lafort o Lafoz), Juan Aquilla (o també Àguila) i el torrasenc Pere Trésols Meix. Hilaria Fontdevila Fuentes fou condemnada a 15 anys. Als aragonesos Vicente Iglesias Romero y José Urrea Daniel, i a Rafael Olalde una condemna de 4 anys i 2 mesos, i un altre fou absolt, Manuel García Escartín.
Només cinc dies després, el 29 de març, a la presó Model, comença la vil massacre. A l’una de la matinada, després que els llegeixin la sentència, els presos “entran en capilla”, fins clarejar, com manen les tèrboles tradicions, i a les 7 del matí, el tristament conegut Florencio Fuentes Estábanez, el verdugo de Valladolid, inicia els assassinats amb el garrot vil, per “axfisia” (sic) –reservat als reos comuns, com sempre no eren considerats polítics.
Primer va caure Joaquim Pallarès Tomàs, de 20 anys, menor d’edat i considerat el líder del grup. Li van seguir Bernabé Argüelles De Paz (29 anys), que sembla que havia tingut una participació més aviat testimonial en un sol atracament, però ni així, Francisco Álvarez Rodríguez (27 anys), Ferran Ruiz Fernández (26 anys), Fernando Atares Agustí (26 anys), Josep Serra López (30 anys), Benito Sauté Martí (34 anys), que abans de ser executat va declarar que el seu veritable nom era José Marín, estava casat i era fill d’Anselmo, Joan Aguilà (Aquila?) Mompart (24 anys) i Pere Tresols Meix (28 anys). Aquest darrer va morir per decapitació atès que, després de cinc hores d’execucions, als botxins se’ls va trencar el garrot.
Diuen que Joaquim Pallarès, del que molts documents, com hem vist, destaquen el valor, va morir cridant “Viven les JJLL, mort a Franco” i que la seva mare, en acomiadar-se, li va dir: “Recorda el que representes i mor com un home, fill”.
Van ser enterrats a la fosa comuna del cementiri de Montjuïc. La Vanguardia va recollir la “Ejecución de nueve atracadores” i va destacar la “bondat” del régim, doncs “Los reos recibieron los auxilios espirituales”.
El 31 de març van tenir lloc tres altres execucions de llibertaris, que fan d’aquest període una carnisseria: José Garcia Navarro, el Chato (22 anys), Vicenç Martínez Fuster, el Llorenç (47 anys) i Joan Pelfort Tomasa, el Pera (21). Havien estat jutjats el 17 de març de 1943.
Per a finalitzar, el franquisme va recuperar una altra “bonica” tradició, l’hissament a la presó d’una bandera negra que anunciava les morts.
