Nosaltres, L’Hospitalet Anarquista: Pepita Laguarda Batet, de l’Hospitalet al front.
El 15 d’agost de 1936 una voluntària de la columna Ascaso marxa al front. Té 17 anys i viu a l’Hospitalet, al barri de Santa Eulàlia. Abans del 19 de juliol havia treballat de dependenta en una bacallaneria del carrer Creu Coberta, al barri d’Hostafrancs, tanmateix, feia més d’un mes que ajudava en un dels hospitals de Sarrià, barri que havia vist reconvertits en sanatoris i hospitals varis dels seus convents1, des dels que metges i infermeres organitzaven als voluntaris i on es respirava l’esperit de solidaritat antifeixista que poblaria els carrers de la ciutat. Pocs mesos després, la nostra voluntària morirà en un d’aquests hospitals, nutrit per internacionalistes, a Grañén (Osca) degut a les ferides d’arma de foc que pateix estant a primera línia de front.
Abans que això passés, la nostra miliciana havia pres la decisió que la revolució insuflà a molts dels nostres companys i companyes: lluitar amb cos i ànima per la Revolució Social. Vivint plenament el que seria el breu estiu de l’anarquia, li comunica al seu xicot que ha decidit marxar al Front. Així, Pepita Laguarda Batet i Juan López Carvajal, ambdós militants de CNT, acudeixen a la Caserna Bakunin i passen a formar part del grup 45 de la 5à Centúria de la Columna Ascaso.
Columna Ascaso a Barcelona al juliol de 1936
Quan enfilen cap a Monzón des de l’Estació del Nord, es probable que fossin conscients de la proximitat de la mort. Avui sabem que en Juan va escriure a la família de la Pepita, a L’Hospitalet. Preocupat per la vida de la seva companya els demanava que mentissin dient-li al cap de la centúria que el pare de la Pepita era malalt. Intentava que ella deixés el Front i tornés a Barcelona.1 Però la carta mai va arribar i la jove Pepita va empunyar el fusell dia rere dia. Varis companys van intentar convèncer-la per a que passés a la rereguarda, on centenars de militants treballaven incansablement per mantenir el Front atès. La Pepita, però, s’hi negava. A l’estiu del 1936 el rural aragonès ja era poblat d’anarquistes i a les columnes s’hi sumaven voluntaris francesos i italians que arribaven a Espanya per combatre el feixisme, les Brigades Internacionals com a tals no existien, però la solidaritat ja poblava el territori.
El 31 d’agost, la Pepita s’acosta a l’enfermeria de l’Hospital de Sang de Grañén, on descansa en Juan, malalt d’una infecció intestinal. Li comunica que al matí següent s’incorporarà a un dels carros blindats que participaran a l’ofensiva contra Osca. Aquella nit, en Juan intentarà retenir-la per darrer cop. Al matí següent la veurà arribar, encara viva però molt greu i ferida a l’esquena. Va morir envoltada de companys i fou enterrada al cementiri de la localitat coberta per la bandera anarcosindicalista. En Juan va comunicar la seva mort a la família enviant-li per correu l’obituari que la CNT havia fet, on hi escrigué una dedicatòria i el condol per la família.
Obituari amb la dedicatòria que Juan López va escriure des del front. Font: El Salto diario.
En aquell moment no ho podia saber, però va regalar a les generacions del present la fotografia que avui dia conservem de la Pepita, i que la família va guardar durant tots aquests anys. En Juan també comunicà la mort de la seva companya al diari llibertari Solidaridad Obrera que emprant el llenguatge grandiloqüent de la època va dedicar-li la secció “Nuestras heroínas” en la seva edició del 13 de septembre3. Avui decidim recordar-la nosaltres també. No sabem si ella hagués escollit la paraula heroïna, però una cosa tenim clara, era de les nostres.
.
Notes:
[1] Sobre edificis religiosos reconvertits en hospitals a Sarrià durant la guerra coneixem el Sanatori de les Tres Torres (ex-convent de les Monges Felipenses), l’hospital-sanatori del doctor Lluis Sayé a l’edifici dels Escolapis de Sarrià i l’hospital de l’exèrcit de l’est instal·lat a l’edifici dels Jesuïtes de Sarrià. A Hervàs, Carles “Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil. Política i organització sanitàries: l’impacte del conflicte bèl·lic”. Tesi doctoral. Barcelona: Institut Universitari d´Història Jaume Vicens i Vives. Universitat Pompeu Fabra, 2004.
“La compañera Pepita Laguarda Batet ha caído heroicamente a los pies de la ciudad de Huesca” en Solidaridad Obrera, 13 de septiembre de 1936.
.
.
